—97→
Dante Gabriel Rossetti: El poeta de
l’ànima
Maria Àngela Cerdà i
Surroca
Universidad de Barcelona
|
Be it remembered that long before this time
there had been in the heart of Chelsea a kind of culd of Beauty. Certain
artists had settled there, deliberately refusing to work in the ordinary
official way, and
wrought, as they were wont to put it,
for the pleasure and sake of all that is
fair. Swinburne, Morris, Rossetti, Whistler, Burne-Jones, were of this
little community -all of them men of great industry and caring for little but
their craft. Quietly and unknown they produced their poems or their pictures or
their essays, read them or showed them to another and worked on. In fact,
Beauty had existed long before 1880197.
|
Aquest paràgraf inicial és, tan
sols, un brevíssim context de la
PreRaphaelite Brotherhood, d’aquell
exquisit, complex i revulsiu Moviment d’ard-total que sorgí a
Londres, precisament entremig d’una època de revolucions, el
1848, com a alternativa a la industrialització i a l’academicisme
vigents, realçant les arts visuals sobre un
background
eminentment literari
d’inspiració en llegendes de fe, d’armes i amor,
idealitzant un passat medieval, gòtic, i l’art dels
mestres
quattrocentisti,
amb la revalorització ensems de
l’artesania, el qual tingué com a líder
l’artistapoeta, Dante Gabriel Rossetti, que fundà
l’espiritual Confraria juntament
—98→
amb els seus col.legues,
els joves pintors, J. E. Millais i W. H. Hunt. Si ja el pintor i amic, J.
Whistler, exclamà espontàniament
«Rossetti, take down the picture and
frame the sonnet»198,
el seu mateix germà, William Michael,
reporta que
«I have not unfrequently heard my
brother say that he considered himself more essentially a poet than a
painter»199.
Hom reconeix, per tant, a Dante Gabriel, una
prepotència en ambdues arts germanes, Pintura i Poesia, les dues muses
bessones d’aquest pre-rafaelita prototípic dins un Cenacle,
medieval i victorià ensems, consagrat a l’art pur, total, i al
culte a la Bellesa, per a qui l’únic heroi vàlid i artista
paradigmàtic és, doncs, el complex o ambivalent
pintor-poeta que pot crear, amb
els
painted poems
un superunivers on connecten el món
visible i l’invisible, allà on ens transporta la sola
evocació del nom de Dante Gabriel Rossetti. Aquesta personalitat, genial
i eclèctica, ha estat qualificada, no pas sense fonament, de trobador
fora de temps, romàntic victorià, neoplatònic, rei i
esteta màgic; tanmateix i, a desgrat del rebuig implícit en
semblants figures d’etiquetes de cap mena, hom pot apropar-s’hi i
emmarcar-la amb força exactitud si, considerant la seva
trajectòria vital i literària, uns termes gairebé
equivalents per a Rossetti, és enfocat com un poeta del culte narcisista
a la personalitat, de la introspecció i l’
inner background,
del paisatge psíquic, estètic o
eròtic, del misteri de les imatges oníriques inconscients i,
àdhuc, de les lúgubres subconscients, amb què és
creat un context imaginari
«in which the visible world is no longer
a reality, and the unseen world no longer a dream»200,
en situar el panorama dins d’unes
coordenadas simbolistes.
Pintura i Poesia representen, per a Rossetti,
no tan sols un univers artístico-literari, presidit per
un
Dante’s Dream,
sinó també una alternativa a
l’amenaça de la seva època, la industrialització o
el progrés mecànic, merament tecnificat, deshumanitzat,
essencialment materialista i, per tant, gens adequat als enlairats anhels de
l’esperit: un
món rebutjat, per tant, que
l’actitud poètica vol refer al seu antull i substituir,
—99→
mitjaçant la Bellesa i la recuperació dels
símbols transcendents, per un arquetípic
món desitjat, sense més
realitat que la imaginativa impulsada, també, per una constant
nostàlgia de paradís i freqüentant regions
oníriques.
Poeta de la mística de
l’aillament i de l’abstracció de mirar endins,
d’estats anímics intermedis o bé crítics, vinculats
a universos invisibles, quelcom clandestins o esotèrics, Rossetti
tractà, doncs, de comunicar-se amb l’exterior mitjançant
un llenguatge simbólic i, també, intermedi entre essències
ocultes i aparences, o bé cercant una expressió suprema de la
Bellesa
«in the beauty of women, and chiefly in
the mysterious beauty of faces»201,
potenciant molt més
la contemplació que no pas
l’acció, tal com correspon a aquest personatge narcisista que
s’interessà, no pas pels viatges en sentit geogràfic, ja
que ni tan sols no visità la seva pàtria d’origen,
Itàlia202, sinó per
l’experiència interna, pel romiatge a l’interior de si
mateix o bé, semblantment al seu mestre, Dante, amb incursions al
més enllà. Certament i com ho afirmà Pater
«although each art has thus its own
specific order of impressions, [...] each art may be observed to pass into the
condition of some other art [...] not indeed to supply the part of each other,
but reciprocally to lend each other new forces»203,
en Rossetti, Poesia i Pintura presenten, a
voltes, una complementarietat i, a voltes, una divergència. El nou
Dante-artista cerca afanyosament la Bellesa, però la recerca en la
seva ànima-bessona o visió
ultraterrenal, aureolada d’una simbologia melangiosa i sensual alhora i
que reflecteixen, tot idealitzant-la, els seus quadres d’icones
ambivalents, com ho és gairebé tot allò que fa
referència a la personalitat, també ambivalent, d’aquesta
personalitat artístico-literària, que formen la mitologia de la
seva peculiar religió de l’art.
Rossetti apareix no tan sols com un
capdavanter del futur Simbolisme europeu, d’innegable procedència
pre-rafaelita, sinó també com un precursor fins i tot del mateix
freudianisme -salvant les degudes distàncies entre ciència i
poesia-, també perquè la seva vida fou una
—100→
crisi
constant, a causa de sentiments i d’experiències
contradictoris204 que el torturaren fins a la
mort, que li sobrevingué el mes d’abril de 1882, després
d’una existència vacil.lant entre
sleeping life
o vida imaginativa i veritable
i
waking life
o vida real i fictícia o
frustratòria per a ell. Per tant, Rossetti ignora el món real i
es llença al món imaginatiu on
«The love of beauty, the love of love,
because love is the supreme energy of beauty, suffices for an existence in
which every moment is a crisis»205
i s’endinsa en la pròpia
vida interior, que comunica
mitjançant els símbols com a formes intermèdies entre
univers-visible i univers-invisible. En tractar de Rossetti, és
gairebé obligar de recórrer al lúcid assaig que li
dedicà Walter Pater, on sintetitza la personalitat del Dante del segle
dinovè afirmant que
«Like Dante, he knows no region of
spirit which shall not be sensous also, or material [...] of those bodily
powers and aspects which counted for so large a part of the soul,
here»206.
Per tant, abans de penetrar dins els dominis
estrictament poètics de l’autor, cal fer una breu
referència a la seva narració o, més exactament,
prosa-lírica o poema en prosa -que esdevindrà un gènere
distintiu dels simbolistes-, publicada el 1850, quan Dante Gabriel tenia 22
anys, a la revista que fou òrgan efímer de la
Pre-Raphaelite Brotherhood, també
fundada i impulsada per ell,
The Germ, amb el títol de
Hand and Soul, on revela ja el seu credo
estètic referit a l’experiència interna, oculta i, per
tant, al tema de l’enfrontament artista amb
societat-naturalisme-historicisme. A
Hand and Soul207 i amb un
background
de retaule del quattrocento, Rossetti
gairebé s’hi autoretrata prematurament com un pintor
italià, Chiaro dell’Erma, d’Arezzo, un jove que, fidel als
seus ideals i cercant la fama que creu que es mereix, es troba en un dilema
constant entre la Fe i l’adoració de la Bellesa i, efectivament,
la vida de Rossetti fou
«a crisis at every moment»208.
Així, desprès que uns murals
pintats per Chiaro, a l’atri d’una esglèsia, són
maculats
—101→
amb la sang d’una contesa entre dos
bàndols poderosos i enemics, el jove artista, enfonsat en el dubte i
atordit per la brutalitat humana, s’agita entre cogitacions inquietants.
És llavors quan, d’una manera sobrenatural, rep Chiaro la
visió d’una dona bella i beatífica, que se li manifesta
com la imatge
«of thine own soul within
thee»209.
Tot seguit l’ànima o, també, la musa
poètica, s’adreça al
pintor, que és la
mà i clou la revelació tot
dient el que, en resum, equival a la mateixa essència del nou missatge
pre-rafaelita:
|
Chiaro, servant of God, take now thine Art
unto thee, and paint me thus, as I am, to know me: weak, as I am, and in the
weeds of this time; only with eyes which seek out labour, and with a faith, not
learned, yet jealous of prayer. Do this; so shall thy soul stand before thee
always, and perplex thee no more210.
|
Consegüentment i tributant culte a la
bellesa anímica i al subjectivisme personal, Rossetti-pintor
representarà sempre, als seus quadres d’arquetipus femenins on
triomfa la dona-ídol, no pas la mateixa model sinó la
visió momentània però eternitzada del seu estat
psíquic, íntim, del seu somieig com a centre
d’interès i, a voltes, també amb el sonet-ànima de
la pintura col.locat en un angle del
painted-poem.
Aquesta ambivalència de la model-total
pictòrica fou admirablement expressada en un sonet de la germana -i
model, al començament- de l’artista, la notable poetessa,
Christina Rossetti, que és escaient de reproduir:
| One face looks out
from all his canvases, | | | | one selfsame figure sits or walks
or leans: | | | | we found her hidden just behind
those screens, | | | | that mirror gave back all her
liveliness; | | | | a Queen in opal or in ruby
dress, | | | | a nameless girl in freshest summer
greens, | | | | a saint, an angel -every canvas
means | | | | that one same meaning, neither more
nor less. | | | | He feeds upon her face by day and
night, | | | | and she with true, kind eyes looks
back on him, | | | | fair as the moon and joyful as the
light: | | | | not wan with wanting, not with
sorrow dim; | | | | not as she is, but was when hope
shone bright; | | | | not as she is, but as she fills his
dream211. | | |
|
—102→
Certament, la galeria d’aquestes
belleses enigmàtiques o augustes afligides respon a una sola imatge i
visió única, la de l’ànima de
llur autor, una imatge que reprodueix el moment ideal o crític, segons
el somni o malson, i que malda per manifestar-se per mitjà del
quadresímbol com a resposta al missatge esotèric, remot, de
Hand and Soul, que aboleix les frustracions
historicistes i temporals amb l’esperit-poètic:
«and paint me thus, as I am, to know
me».
| Thou fill’st from the winged
chalice of the soul | | | | thy lamp, o Memory, fire-winged to
its goal. | | |
|
| (D. G. Rossetti, «Mnemosyne») |
|
La poesia més característica de
Dante Gabriel Rossetti, amb elements estilnovistes i d’inspiració
dantesca, amb al.legories i peculiars antropomorfismes, de fet no és
gaire divulgada, primerament perquè poca cosa n’ha estat
traduïda i, a més, perquè és una expressió
especialment complexa d’una experiència interior
poètico-màgica. Uns conflictes psíquics essencials entre
els opòsits
libido i
destrudo o Eros i Thànatos solen
aparèixer en l’antítesi ben freqüent de
llum i
tenebres dins aquest univers poètic
creat per aquest Dante del segle dinovè que lluita contra un món
quotidià hostil i buit de símbols, desproveït de
Bellesa:
«And Love, our light at night and shade
at noon, / lulls us to rest wiht songs» (THL, XXII)212.
D’altra banda, la poesia de Rossetti
és molt més contemplativa que no pas activa i conté la
revelació de l’Amor, al costat de la Bellesa, de la
qual
«He has stimulated a new sense, by which
a new mood of beauty can be aprehended»213.
Tanmateix, quin és aquest estil de
projectar la Bellesa?
En conjunt, la crisi o tragèdia vital
d’aquest pintor-poeta prerafaelita, igual com també la
d’alguns deixebles, es dispara de la polarització entre dos
extrems oposats, que la llengua anglesa pot expressar amb uns mots tan
apropiats com difícilment traduïbles, és a
dir,
soulfull
(ple d’ànima) i
soulless
(sense ànima). No és pas
estrany, per això, que Rossetti sigui no tan sols el líder de la
interessant i apassionada
Pre-Raphaelite Brotherhood, la Confraria
que representa el darrer moviment espiritual d’Occident, sinó
que, a més, en sigui la personalitat paradigmàtica i, alhora, la
més fascinant i atractiva en conjunt. Ni tampoc
—103→
no ho
és que aquest moviment, en retre un culte ideal a la Bellesa i a
l’Esperit constituís l’alternativa de la
industrialització i del tecnicisme sense ànima que, igualment,
des de la nació britànica acabarien imposant al món llurs
postulats materialistes.
Rossetti, que traduí magistralment en
anglès tota
La vita nuova, en els sagrats fulls de la
qual Dante segellà la seva jovenesa, genera dins el Moviment
Pre-Rafaelita la inspiració en l’obra del geni florentí,
amb què tant l’esperit de l’etern i altíssim poeta
com la figura de Beatrice s’incorporen, per mitjà
d’aquesta escola poètico-pictòrica, a la literatura i a
l’art anglès. Al costat d’això un nou estil
sensible-ultrasensible, que pot ésser qualificat de
rossettisme i també de
paradisisme comença ja a definir-se,
com a la poesia germinal, titulada
The Blessed Damozel adreçada, segons
els postulats estilnovistes, a aquell
unfulfilled love
ideal envers la
donna angelicata,
l’esposa-mística celestial i
gran-absent per la mort i en la qual conflueixen, per tant, el que és
humà i el que és diví; semblantment a la seva antecessora,
Beatrice, la
Damozel vol ésser un símbol
eròtic de categoria mística, que duu tres assutzenes a la
mà i, a la testa, una aurèola de set estels; i és,
clarament, una anticipació de la superfèmina que serà una
constant dins la literatura i les arts visuals del vinent Modernisme
simbolista. Respon, igualment, a la temàtica, suggeridora per a Rossetti
i que després patí en carn pròpia, de la mort de la
dona-estimada, com en dues pintures famoses, simbòlicament dantesques,
és a dir,
Dante’s Dream (1856) i
Beata Beatrix (1863), on
l’ànima bessona es manifesta en la
bella-morta.
Fou
The Blessed Damozel la primera poesia
publicada a la revista
The Germ, l’any 1850, pel jove
poeta, Dante Gabriel Rossetti, i ja amb la intuïció de
l’ànima en exili, però identificada amb la imatge
d’una donzella paradisíaca, parenta espiritual de
l’aparició de la narració ja esmentada,
Hand and Soul:
| She had three lilies in her
hand | | | | and the stars in her hair were
seven214. | | |
|
Però hi ha dues línies-clau
sobre la relació amorosa, més enllà de la mort i en un
superunivers amb
«The soul whose likeness with thy soul /
was but his love for thee»,
entre ànimes geminades que, tanmateix,
són
—104→
oposades en llur essència: terrenal i
celestial, moviment i fixació, temporal i eternal215.
La poesia conté una gamma de motius
religiosos i, en germen, pròpiament pre-rafaelites, des de les
assutzenes i roses fins a les aurèoles o ales angèliques, amb un
sentit revelador de l’anhel místic de paradís, fora de
contingències espacials o temporals i on ressona la música
celestial:
| And the angels meeting us shall
sing | | | | to their citerns and
citoles216. | | |
|
Fins a cert punt
The Blessed Damozel és una fita
iniciàtica de la insòlita aventura i tragèdia vuitcentista
de la
Pre-Raphaelite Brotherhood la qual, enmig
de la complexitat i disparitat intrínseques que cohesionen els parentius
espirituals entre les personalitats que la integren, troba la seva mateixa
essència i síntesi en el protagonisme anímic dins la gran
empresa mortal-immortal. Perquè la mateixa psique de poeta, Rossetti,
igual com una flama trèmula i agitada, es revela poèticament i
pictòrica per mitjà de símbols ignis perdurables,
d’estàtics centelleigs de gemmes i alerta als moviments de
l’ànima217, com una flama somoguda per les sensacions més subtils i
que l’envolta d’un perpetu estat de mort-en-vida i en cerca,
també perpètuament i com si d’un Graal redemptor i
esotèric es tractés, de la Bellesa. La claror d’aquesta
flamarada manifesta la riquesa interior i els matisos sorprenents de
l’ànima de Dante Gabriel Rossetti.
Ben significativament,
The Blessed Damozel té el seu
opòsit en una altra poesia coetània, amb el títol trivial
de
Jenny, on es perfila la
damisel.la maleïda, perdedora en
comptes de salvadora i que, gradualment, s’anirà imposant en
l’obra del pintor-poeta i s’apoderarà del seu esperit
turmentat. Representa Jenny -Ginebra- la bellesa prostituïda, que a la
seva cambra sòrdida o
soulless
omple de perplexitats el jove poeta. En aquest
context, antagònic de
The Blessed Damozel, hi ha
metafòriques espines, en comptes d’assutzenes i de roses, diners
en comptes d’aurífiques
—105→
aurèoles i, en
comptes de músiques angèliques, els sorolls londinencs i del
mercat de la
ciutat dels homes, mercantilitzada, on
pertany la dona-venuda i perduda, i oposada, per tant, a la
ciutat de Déu, sublim i
salvífica:
| Jenny, you know the city
now. | | | | A child can tell the tale there,
how | | | | some things which are not yet
enroll’d | | | | in market-lists are bought and sold
[...] | | | | when Saturday night is
market-night218. | | |
|
Resumint, Jenny, una anti-Beatrice, es
contraposa, doncs, al reialme de Beatrice o de la Damozel dins la Jerusalem
celestial i s’associa, per tant, a la
città-dolente.
La tensió entre ambdós pols
dispara la tasca pre-rafaelita essencial, teòrica i pràctica
alhora, de construir, mitjançant l’art, la pre-industrialitzada i
paradisíaca
ciutat de Déu dins la profanada i
semiinfernal
ciutat dels homes -i que, de fet, és
la base de les doctrines tant de Ruskin com de Morris- en llur
aspiració, lliure de contingències, a la reialesa
originària perduda: implantar, mitjançant la pràctica de
la Religió de l’Art, contra la del Comerç,
l’espai-sagrat en comptes de l’espai-profanat.
Però si
The Blessed Damozel o
Hand and Soul pertanyen al reialme de la
innocència,
Jenny pertany a l’analogia de
l’experiència que, finalment, Rossetti al.legoritzarà en
una altra narració-poema, ja més tardana i del mateix
títol que una poesia,
The Orchard Pit (1969), escrita quan
l’autor, ja vidu de la seva muller i model medievalitzant, Elizabeth
Siddal, pateix els malèfics efectes de l’alcohol i la droga, a
què s’avesà per combatre els efectes anihiladors de
l’insomni.
The Orchard Pit és un títol
ben al.lusiu de la feminitat com a agent del mal i de la perdició, amb
ressonàncies de Circes i Venusbergs, encarnats en una
extraordinària fèmina destructiva:
| Her song spreads golden wings upon
the air, | | | | life’s eyes are gleaming
from her forehead fair, | | | | and from her breasts the ravishing
eyes of Death219. | | |
|
Aquesta rotunda imatge de
libido/destrudo, prototípica
bellesa-maleïda, revela el
pathos
obsessiu i progressiu del poeta que
l’empeny,
—106→
en l’art i la vida, cap a l’extrem
oposat del misticisme iniciàtic, cap al paganisme i,
consegüentment, cap a un postpre-rafaelisme, fatalment, si
«Yet I knew never but this dream
alone»
; a més,
«I saw a white hand holding forth an
apple, and heard the first notes of the Siren’s song [...] and her words
were, “Come to Death”; and Death’s name in her mouth was
the very swoon of all sweetest things that be»220.
En síntesi, Rossetti transmet el seu
missatge inicial, a
Hand and Soul, mitjançant la
visió aurífica, i el seu
missatge final, a
The Orchard Pit, mitjançant el
malson, Thànatos, simbolitzat en una
sirena, la
dona-animal i oposada, com la dona-venuda,
a la
dona-àngel.
Convé, tot seguit, endinsar-se dins
l’obra, singular i complexa,
The House of Life -A Sonnet Sequence-,
títol d’ascendència astrológico-esotèrica,
que totalitza 102 sonets, ja que Rossetti ressuscità aquesta forma
preciosista emprada per Milton, Shakespeare, Donne, a Anglaterra, on el poeta
abocà les seves vivències internes, el seu intrincat i
dramàtic itinerari espiritual i sentimental, que comprèn al
voltant de trenta anys, gairebé fins a la seva mort. Durant aquesta via
difícil d’un inadaptat, amb lluites i crisis sovintejades,
agitacions febrils, on no manquen deserts desoladors ni nits obscures,
transfigurades a voltes en l’alliberador somni-visió, totes les
imatges o al.legories, així com els característics
antropomorfismes rossettians d’idees abstractes, adquireixen una
significació plena, numènica. Nogensmenys,
«He calls what is really the House of
Love
The House of Life, and this is because the
house of love was literary to him the house of life. There is no mystic to whom
love has not seemed to be the essence or ultimate expression of the
soul»221.
En efecte, en aquesta casa encantada, galeria
d’espills màgics, hi apareixen múltiples facetes de
l’introspectiu poeta de la psique, en definitiva de l’ànima, paraula recursiva dins aquest cosmos
poètic ja que hi té un capteniment humà, gairebé
com fan les persones dins les cases parades, moblades, adornades, amb racons
secrets o bé enjardinats, amb estances per a menjar-hi, dormir-hi,
escoltar-hi música, etc. Enmarcada pel binomi que l’estructura,
amb els subtítols de
Youth and Change i
Change and Fate, l’obra té, a
la primera part, un domini més intens d’Eros i, a la segona, respectivament, de
Psique, ambdós en una conflictivitat
constant durant aquest romiatge vital i poètic rossettià. El
difícil
—107→
maridatge
Eros-Psique descriu la línia
rellevant d’aquesta
opus magna,
simfonia anímica envoltada de misteri i
semiil.luminada amb
fuoco sacro.
Ja, al mateix atri del santuari hi ha, com
monument d’imponent majestat, un Sonet, sense títol i definint
què és, per a Rossetti, el sonet:
| A Sonnet is a moment’s
monument, | | | | memorial from the Soul’s
eternity | | | | to one dead deathless hour. Look
that it be, | | | | whether for lustral rite or dire
portent, | | | | of its own ardous fulness
reverent: | | | | carve it in ivory or in
ebony, | | | | as Day or Night may rule; and let
Time see | | | | its flowering crest impearled and
orient222. | | |
|
Aquestes ratlles contenen el programa
rossettià dins la seva fantàstica mansió i realcen,
alhora, les polaritzacions essencials de Trànsit/Permanència,
Temporalitat/Eternitat, Mort/Immortalitat. Sonet monumental i distribuït a
la manera anglesa, les dues ratlles del sextet de la segona part
diuen:
| A Sonnet is a coin: its face
reveals | | | | the soul, -its converse, to what
Power’, tis due:- | | |
|
Artístic monument i utilitària
moneda, on la cara o l’anvers duu gravada l’efígie de la
mateixa
ànima i que, amb la seva
ambivalència intrínseca, expressa no tan sols la constant
dicotomia rossettiana sinó que conté la clau d’or per a
poder obrir els tresors -o el
poder, que figura al revers- guardats dins
la
casa; per tant, a quina Potència
és deguda aquesta moneda? Ho aclareixen les línies següents:
a la Vida, a l’Amor però, ensems, com a inexorable
toll to Death
en arribar, finalment,
mid the dark wharf’s cavernous
breath,
fins a Caront, el qual transporta les
ànimes a l’altra riba. Ja que aquest innominat sonet-preludi es
tanca amb la mateixa paraula
Death,
base del monument i motor invisible de
l’univers pre-rafaelita, la Mort, com a única certesa, tanmateix,
enmig de la incertesa terrenal i, si al
moment li dreça un
monument, grava l’esperit en una
moneda. En conjunt,
The House of Life, escola d’art i de
vida, autobiografia psíquica,
segueix un itinerari espiritual i tortuós, entremig de zones
oníriques, moments entre somni-vetlla, estats psíquics intermedis
i revelats per la simbologia poètica... Els cinquanta-cinc sonets de la
primera part del recull tenen, com en una
House of Love i com ho proven igualment
llurs mateixos títols, un caire
—108→
d’experiència eròtica223: en efecte, l’himeneu místic,
l’amor ideal entre ànimes bessones o el
genuí
unfulfilled love
pre-rafaelita hi són expressats amb
matàfores i antropomorfismes referits, constantment, a
l’ànima feta tangible:
| Can rob this body of honour, or
denude | | | | this soul of wedding-raiment worn
to-day? | | |
|
| And my soul only sees thy soul thy
its own! | | |
|
| Thy soul I know not from thy body,
nor | | | | thee from myself, neither our love
from God. | | |
|
El sonet titulat
The Portrait retrata la
bellesa-anímica, manifestada exteriorment però enigmàtica,
com una icona d’aquest temple de la
bellesa-còsmica:
| That he who seeks her
beauty’s furthest goal, | | | | beyond the light that the sweet
glances throw | | | | and refluent wave of the sweet
smile, may know | | | | the very sky and sea-line of her
soul. | | |
|
És un retrat que evoca la pintura,
reputada com una de les millors de Rossetti,
Water-Willow, on la dona-ídol entre
les branques de salze, de qui
«The shadowed eyes remember and
foresee»
(THL, X), recorda la mateixa
Gioconda.
Tanmateix, entre tensions i lluites,
s’intensifica progressivament una musicalitat poemàtica, un
lirisme, referits a una interiorització, ja que Dante Gabriel que,
paradoxalment, no fou pas un filharmònic, sap crear no tan sols una
melodia misteriosa i silenciosa sinó que també afirma
rotundament
«The music lives upon my
brain»224.
Així tant els afectes avortats com
els
«inner dreams»
o la gamma d’estats psíquics,
intensificats amb imatges extretes de la natura i del drama còsmic,
són també subratllats amb inefables metàfores del
món sonor, intrínsecament incorporat a aquesta suite en
versos:
| Sweet fluttering sheet, even of her
breath aware, | | | | oh let thy silent song disclose to
me | | | | thy soul wherewith her lips and
eyes agree | | | | like married music in Love’s
answering air. | | |
|
| What while Love breathed in sighs
and silences | | | | through two blent souls one
rapturous undersong. | | |
|
—109→
Mentrestant, amb aquest flirteig
psíquico-eròtic, l’ànima es va manifestant com si
eixís d’una naixença mística vers una Vita
Nuova:
| Say, Master, shall not Death make
manifest (...) | | | | The love-moon that must light my
soul to Love? | | |
|
| And, as she kissed, her mouth
became her soul. | | |
|
| O soul-sequestered face, thy form
and hue! | | |
|
Consegüentment, en molts sonets de la
cinquantena que formen la segona part, l’ànima, tot i trobar-se
presonera d’enigmes metafísics, ja predomina rotundament, amb
clarobscurs poètics més accentuats i subratllats
musicalment, patèticament, per
damunt del mateix Amor, com a
The Song-Throe:
«The Song-god -He the Sun-god- is no
slave / of thine: thy Hunter he, who for thy soul / fledges his
shaft»
(THL, LXI). L’esperit, doncs, entre
Change and Fate s’encara no pas amb
l’ànima-bessona ni amb la bellesa inspiradora, sinó amb el
més-enllà dominat per Death, la Mort. Els estats intermedis de la
natura, llum-foscor, en revelen uns altres de psíquics però
crítics, canviants, trements, de
death-in-life, com entre
«some prisoned moon, some dying
sun»
(THL, LXII), ja que els insomnis i malsons
torturen el poeta i
«who, sleepless, hath not anguished to
appease / Tragical shadow’s realm of sound and sight / Conjectured in
the lamentable night?...»
(THL, LXII). D’aquesta segona part, el
primer dels sonets es titula
Transfigured Life, on la pluja purificadora
té un carisma de bateig:
| And from that song-cloud shaped as
a man’s hand | | | | there comes the sound as of
abundant rain. | | |
|
Amb títols com
The Heart of the Night,
A Dark Day,
Barren Spring,
Death Songsters,
Lost on Both Sides, etc., ofereixen un
contrast marcat amb els anteriors, paneròtics en conjunt, de la primera
part i, àdhuc, finalment un divorci i una desintegració
progressiva:
| So separate hopes, which in a soul
had wooed | | | | The one same Peace, strove with
each other long | | |
|
que subratllen els
opòsits sensorials -com de claror-tenebres, de silenci-sonoritat- o
estacionals vistos, però, com a patològics:
«With the dead boughs that Winter still
must bind, / and whom to-day the Spring no more concerns»
(THL, LXXXIII), fins a arribar a unes
torturadores nits fosques de l’ànima.
Dins aquesta sensitiva i espiritual alhora
House of Life, palau màgic i temple
conjuntament, on es desenvolupa el drama cos-ànima i, semblantment a un
cicle vital, amb actes de naixença, mort, casament, separació,
—110→
de dormir, menjar o vestir-se, estimar, plorar, escoltar
música, callar, esperar, desesperar, somniar, patir i, en fi,
viure-hi com en
«a soul’s board set daily with
new food»
(THL, LXIII), hi ha també, en una mena
de museu,
«A certain section of Mr.
Rossetti’s work as poet and as painter may be classed under the head of
sacred art; and this section comprises much of his most exquisite and especial
work»225.
Es refereix Swinburne a uns sonets de la
segona part, ben característics de l’autor, dedicats a quadres,
tant del mateix Rossetti com d’altres mestres cèlebres,
especialment del
Quattrocento
i del
natzarenisme o
purisme, presents als primers quadres de
Rossetti, que era deixeble de Mados Brown, com a
Ecce Ancilla Domini (1850). Aquest
Art nou, simbolista i revulsiu, es troba
reflectit al sonet
St. Luke the Painter, del tríptic
Old and New Art (THL, LXXIV, LXXV, LXXVI)
on propugna una pintura
amb ànima, genuïnament
pre-rafaelita i oposada, per tant, a la
grandeur
academicista
«soulless self reflections of
man’s skill»
(THL, LXXIV) i que s’imposà
pertot arreu després del gran pintor renaixentista, Raffaello Sanzio,
ofegant l’esperit amb la tècnica; alhora hi defensa, és
clar, el medievalisme per damunt del renaixentisme.
Contra el triomfalisme industrial i
tècnic es disparà la rebel.lió artística dels
prohoms del pre-rafaelitisme per tal de recuperar, amb llur predicació i
simbolització, la llibertat i puresa artística i anímica:
per tant, l’ànima en exili ha
d’ésser rescatada, amb què ressorgeixen uns nous Perseus,
Sants Jordis o Sígfrids, entre els escassos mites masculins de llur
context imaginari.
Una altra parella de sonets, com les dues
cares d’una moneda, ostenten i sintetitzen la característica i
constant dicotomia rossettiana i en descriuen l’inner landscape
conflictiu226;
són inspirats, respectivament, en dos quadres seus, mitològics i
antitètics de l’etern-femení -un tema fascinant per a
l’autor-,
Lilith i Sybilla Plamifera i, certament,
revelen que
«In all the glorious poem built up of
all there poems there is no great quality more notable than the sweet and
soverign unity of perfect spirit and sense, of fleshly form and intellectual
fire»227.
De
Lilith o
Body’s Beauty, la bellesa perdedora
i sense-ànima, en diu
The rose
—111→
and the poppy are her flowers (THL,
LXXVIII), on
rose
significa la sensualitat i
poppy
la droga que injecta letargia i
mort:
| And still she sits, young while the
earth is old, | | | | and, subtly of herself
contemplative, | | | | draws men to watch the bright web
she can weave, | | | | till heart and body and life are in
its hold. | | |
|
Sybilla Palmifera o
Soul’s Beauty, consagrat a la
Bellesa-ideal de l’ànima-bessona, allunyada i anhelada,
difícil d’assolir, s’adreça a
l’enigmàtica sacerdotessa-vident, lligam entre el món
humà i el diví i ritualitzada com a
superfèmina
«Under the arch of Life, where love and
death, / terror and mystery, guard her shrine»
(THL, LXXVII) i objecte d’elevada
adoració:
| Following her daily of thy heart
and feet, | | | | how passionately and
irretrievably, | | | | in what fond flight, how many ways
and days! | | |
|
Ambdós sonets replantegen, doncs,
l’etern dilema de Rossetti, la polarització de la bellesa
anímica i corporal que, a la seva obra literària i
artística equivalen a una Beatrice i a una Anti-Beatrice respectivament;
d’una manera semblant, podrien evocar les seves dues tendències i
muses-bessones, Poesia-Pintura, l’una íntimament desitjada i
l’altra més sensorialment atractiva. I, en aquest context, cal no
oblidar l’exhumació feta fer, per l’autor mateix, del seu
llibre de poemes que havia dipositat dins el taüt de la seva esposa
difunta, Elisabeth, l’any 1869228, quan volgué recuperar i cultivar intensament els
seus dots poètics.
Ambdues muses rossettianes representen,
igualment, els dos pols d’una cosmicitat, d’una totalitat
estructurada, doncs,
«in the pursuit of beauty [...] from the
most sensuous to the most intellectual and the most
spiritual»229.
Dos hemisferis que ostenten, a més, una
altra oposició conflictiva entre
dia o
realitat o
frustració i
nit o
somni o
misteri que equivalen, dins aquest cosmos
literari de Rossetti, els primers a un Món Rebutjat i els darrers a un
Món Desitjat, que és
l’imaginari i, tanmateix, de fet
el veritable per al poeta, el que
constitueixen uns
—112→
elements primordials com foc, aigua, minerals,
flors, o els seus característics i al.legòrics antropomorfismes
del mateix univers invisible i ocult...
«And Song, whose hair / blew like a
flame and blossomed like a wreath; / and Art, whose eyes were worlds by God
found fair»
(THL, C).
Nogensmenys, dins aquestes estances
d’estructures imaginàries, amb un tancament i una
incomunicació progressives, hi ressonen
«the desultory feet of
Death»
(THL, LXV) revelant la gran presència
de Thànatos, el personatge invisible, l’espectre
amenaçador que, malgrat amulets, talismans i oracles, té sota el
seu fatal encís ambdós compartiments de la rossettiana
mansió o
inner dream
i que ostenta, ensems, uns trets de la
monstruosa Esfinx, l’ésser que li inspirarà,
significativament, els darrers dibuixos i poemes de la seva
existència.
Per tant, la galeria transcendental de la
iconografia rossettiana dins el poema
The House of Life sembla estremir-se amb un
únic anhel: el d’ésser estimat com s’estima tan
sols la Bellesa Absoluta, la plenitud d’una aspiració
visionària i alliberadora de presons obscures. I responen a aquestes
ànsies uns talismans de pedres i metalls preciosos o joiells, com
l’or i la
perla -la il.luminació i
l’ànima, respectivament-, uns tresors servats, tanmateix, per
imponents i enigmàtiques esfinxs.
Perquè el poeta de
l’ànima, avançant-se intuïtivament a la
ciència, intentava amb l’autointrospecció un retorn als
orígens i al super-jo, cercant la solució del conflicte
íntim i universal alhora entre
líbido-destrudo o
Eros-Thànatos. Per tant la seva poesia, ressò d’uns mons
remots i ancorada en la quotidianeïtat de l’existència,
presenta tambè una interrogació constant: un qüestionari o
un test precursor de la mateixa psicoanàlisi, una
poètica-enquesta a la qual Rossetti sotmet la pròpia
ànima, l’anvers de la
simbòlica moneda, davant el revers dels
poders que la dominen, com Vida, Art,
Bellesa, Somieig, Caducitat, Eternitat, Amor, Mort... els grans decrets,
doncs,
| Of some inexorable supremacy
[...] | | | | Sphinx-faced with unabashed
augury? | | |
|
I, també significativament,
The House of Life es tanca amb el sonet
final
The One Hope perquè, si en aquest
món visible i real tot s’ha perdut, pot haver-hi finalment, una
sola esperança per a l’ànima, la gran protagonista de tota l’aventura
vital i que, com a cosa divina, s’oculta amb els vels de l’enigma
i les vestidures de la poesia?
—113→
| Or may soul at once in a green
plain | | | | stoop through the spray of some
sweet life-fountain | | | | and cull the dew-drenched flowering
amulet? | | |
|
Heus ací la qüestió
suprema d’una altra-vida, que planteja l’esfinx monstruosa i
alada, la Mort.
Però si, com enmig de l’obscura
tempesta de la mort hi apareix, claror de far, l’arc iris de
l’ànima, semblantment irromp al bell mig del
«Tragical shadow’s realm of sound
and sight / Conjectured in the la mentable nigt / [...] the soul’s
sphere of infinite images!»
(THL, LXII) de múltiples facetes
irisades i reveladores de pureses ideals i originàries,
«visions of golden
futures»
insòlites, incomptables: llum suprema
contra un món de tenebres,
The Soul’s Sphere. Aquest sonet, com
la lluna plena sorgint de la nit ennuvolada, és el somni-visió
d’una ànima. Ànima i somni universals que
s’expressen per mitjà del superllenguatge poètic
epifanitzat, plàsticament, per la particular mitologia i simbologia
rituals creades per la religió del paradigmàtic
pre-rafaelita.
Dante Gabriel Rossetti, revolucionari
espiritual del segle dinové, gosà connectar amb les perplexitats
i els misteris del laberint interior projectant-los en l’anhel constant
d’una
ànima-bessona, com a centre de la
seva obra creadora i reveladora suprema de l’esperit alat i inflamat del
singular home-artista-poeta que, amb una reialesa genial traçà,
enmig de la seva època innovadora i revolucionària, uns nous
camins vers l’Ideal.